diumenge, 20 d’octubre del 2013

Ametlles garapinyades



Ametlles, avellanes i figues són bones amigues







Aquest mes a Memòries d'una cuinera ens proposen de fer garapinyades. Una preparació que a mi em transporta instantàniament a les tardes de final d'estiu viscudes a casa, amb la meva mare, les meves germanes i els nostres fills. En el nostre cas, fer garapinyades ens fa passar una tarda distreta amb un resultat final ben gormand.







Seguim la recepta que sempre hem fet a casa. Els fruits no queden totalment banyats amb una capa de sucre, sinó que aquest hi queda enganxat a trossos. Això és perquè interrompem el procés i el retirem del foc tot just consumir-se l'aigua. Són unes garapinyades una mica menys dolces. A més, els hem afegit una mica de canyella, idea que em va donar la meva companya i amiga Teresa i que els dóna un toc especial. Normalment la nostra recepta és amb avellanes, però avui l'hem feta amb ametlles, doncs era el que teníem. Avui, enlloc d'explicar la recepta, expliquem tot el procés d'elaboració i com passem la tarda en fer-les. La recepta hi va inclosa.





Comencem fent una expedició als avellaners i pentinant tota la zona a la recerca d'avellanes. Qualsevol cosa serveix per a guardar-les: el davantal de la padrina, les butxaques dels nens, la samarreta ben ampla i que fa bossa dels més grans, el barret de palla pel sol...... Quan ens sembla que ja n'hem plegat prou, anem al pati del darrere. Allí, a l'ombra de la parra, la padrina s'asseu en un tamboret davant del banc de pedra i, martellet a la mà, va trencant els fruits. Al voltant, els nens es dediquen a pispar almenys una avellana de cada dues, i el procés s'allarga una bona estona. Les germanes anem fent la xerrada, vigilant que ningú no prengui mal. A cada costat  del banc, com el bou i la mula del pessebre, jeuen els gossos indolents, a l'espera que s'escapi alguna avellana i la puguin enganxar al vol, més ràpids que ningú. De tant en tant, una glopada d'aire passa i ens alleuja la calor.






Quan la padrina ha aconseguit omplir un pot amb les avellanes, entra a la cuina i es prepara per garapinyar-les. Primer, talla una branqueta de canyella en bocins ben petits i els posa en una paella. Hi aboca també les avellanes i, amb el mateix potet on hi havia les avellanes, pren la mateixa mesura de sucre i d'aigua i ho afegeix a la paella. Encén el foc i comença a remenar, remenar, remenar...... sense deixar de fer-ho en tot el procés. Arriba un moment en què ja no hi queda aigua, només el sucre que cou fent bombolles. Llavors retira la paella del foc, sense deixar de remenar. El sucre es comença a refredar i adquireix una consistència terrosa. Ella continua remenant fins que el sucre i les ametlles se separen i llavors ho aboca tot damunt d'un drap o d'una làmina de paper de forn, escampant bé les avellanes per a que es refredin més ràpidament. 



Mentrestant, al menjador, se sent ja l'olor de canyella i sucre i uns quants menuts treuen el cap per la porta.
-Padrina, ja has acabat de fer les avellanes?
-Sí, però encara són calentes, hem d'esperar una estoneta.
I quan ja són fredes, la padrina les posa en un pot de vidre i les hi porta al menjador. Desapareixen de pressa davant de la tele, contemplant els dibuixos.








22 comentaris:

  1. Que bones que són les ametlles garrapinyades!! jo no n'he fet mai, no sé si m'hi atreviré abans d'acabar el mes...

    ResponElimina
  2. I tant que sí, Eva! Has d'estar una estona remenant però després són tan bones! Imagina't el cafè de després de dinar i unes quantes garapinyades.... val la pena de posar-s'hi, no? Petons.

    ResponElimina
  3. Molt bona la idea d'afegir canyella! Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre s'aprenen coses noves quan comences a parlar de cuina amb les amigues, la idea de la canyella n'és un exemple. Petons.

      Elimina
  4. T'han quedat molt ben fetes, Chus! A mi encara m'ha de venir la inspiració pel cuineres. Bona proposta, la teva!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo rumiava a veure com fer un plat amb garapinyades, però a aquestes alçades del mes i amb els panellets a prop, m'acontento amb fer les ametlles garapinyades i prou. Bona sort amb la inspiració. Petons.

      Elimina
  5. Jo també recordo les paperines de garapinyades i l'olor tan característica d'aquelles paradetes al carrer, Chus. No n'he fet mai a casa i trobo encertat que les teves no portin gaire gruix de sucre. Trobo la teva recepta més apropiada pels gustos d'ara. Sort amb el Memòries!!! Petonets i bona setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira, ara n'estic picant unes quantes mentre et contesto. La veritat és que són un vici, no pots menjar-ne només una. Ja va bé que tinguin menys sucre, ja!. Petons.

      Elimina
  6. Us acabo de descubrir gràcies a Memòries d'una cuinera i em quedo aquí. Preciosa la història i les fotos. Canyella,cal provar-ho. Jo els hi poso vainilla. La propera vegada vull garrapinyar cacahuets. A França és el que es ven i com que la meva parella és francesa, fem mig mig. Ja us explicaré perquè penso tornar a passar-me per aquí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sònia, benvinguda. L'altre dia també pensava en posar-hi vainilla, i fins i tot gingebre, ja ho veurem. Molt bona la idea de garapinyar cacahuets, han d'estar molt bons. Espero la teva recepta. Petons.

      Elimina
  7. Que bones que són les garrapinyades!!! Em recorda les tardes de festa major...
    Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, aquelles paradetes de fira on en podies comprar.... no sé si encara n'hi ha, fa dies que no vaig per les firetes. Hi haurem de tornar. Petons.

      Elimina
  8. Només les he fet una vegada!!! Vaig seguir la recepta de la meva sogra. M'agradaria provar-la amb les nous.....
    Salut i petons,
    Olga

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, les nous garapinyades han de ser boníssimes, a casa només he provat amb ametlles i avellanes. ja tinc ganes de veure com queden aquestes nous.... Petons.

      Elimina
  9. Esta garrapiñada es exquista. Además, con un poco menos de azúcar, incluso, me parece más sabrosas.
    Una hermosa historia, además, para dar marco a la receta.
    ¡Saludos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, es la receta de toda la vida en nuestra casa. A nosotros nos encanta. Saludos.

      Elimina
  10. Mare meva... os han quedat PERFECTES!!!
    Nomes tinc un problema... que si començo, ja no puc parar!!! :)))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Conxita, aquest pot va quedar buit l'endemà. Tothom que passava n'agafava un sarpat, i es van acabar les ametlles en un moment. Si comences, impossible parar. Petons.

      Elimina
  11. Ho he viscut ben bé, m'ha agradat saber la vostra història.;)
    A casa sempre havien fet ametlles, la padrina també.
    Amb el que m'agrada la canyella n'hauré de posar la propera vegada.
    Petons i moltíssimes gràcies per participar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La canyella ha estat el descobriment d'aquest any. Els dóna una aroma realment bona. Amb vainilla també han de quedar molt bé. Ho haurem de provar. Petons.

      Elimina
  12. Hola Chus! Quines garapinyades més bones, el toc de canyella tot un encert! Moltíssimes gràcies per participar a memòries. Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Judith, aquest més m'heu fet reviure escenes familiars amb les garapinyades, m'ho he passat d 'allò més bé. Petons.

      Elimina

Gràcies pel vostre comentari, això ens anima a seguir publicant.