Ametlles garapinyades

Ametlles, avellanes i figues són bones amigues

Aquest mes a Memòries d'una cuinera ens proposen de fer garapinyades. Una preparació que a mi em transporta instantàniament a les tardes de final d'estiu viscudes a casa, amb la meva mare, les meves germanes i els nostres fills. En el nostre cas, fer garapinyades ens fa passar una tarda distreta amb un resultat final ben gormand.

Seguim la recepta que sempre hem fet a casa. Els fruits no queden totalment banyats amb una capa de sucre, sinó que aquest hi queda enganxat a trossos. Això és perquè interrompem el procés i el retirem del foc tot just consumir-se l'aigua. Són unes garapinyades una mica menys dolces. A més, els hem afegit una mica de canyella, idea que em va donar la meva companya i amiga Teresa i que els dóna un toc especial. Normalment la nostra recepta és amb avellanes, però avui l'hem feta amb ametlles, doncs era el que teníem. Avui, enlloc d'explicar la recepta, expliquem tot el procés d'elaboració i com passem la tarda en fer-les. La recepta hi va inclosa.

Comencem fent una expedició als avellaners i pentinant tota la zona a la recerca d'avellanes. Qualsevol cosa serveix per a guardar-les: el davantal de la padrina, les butxaques dels nens, la samarreta ben ampla i que fa bossa dels més grans, el barret de palla pel sol...... Quan ens sembla que ja n'hem plegat prou, anem al pati del darrere. Allí, a l'ombra de la parra, la padrina s'asseu en un tamboret davant del banc de pedra i, martellet a la mà, va trencant els fruits. Al voltant, els nens es dediquen a pispar almenys una avellana de cada dues, i el procés s'allarga una bona estona. Les germanes anem fent la xerrada, vigilant que ningú no prengui mal. A cada costat  del banc, com el bou i la mula del pessebre, jeuen els gossos indolents, a l'espera que s'escapi alguna avellana i la puguin enganxar al vol, més ràpids que ningú. De tant en tant, una glopada d'aire passa i ens alleuja la calor.

Quan la padrina ha aconseguit omplir un pot amb les avellanes, entra a la cuina i es prepara per garapinyar-les. Primer, talla una branqueta de canyella en bocins ben petits i els posa en una paella. Hi aboca també les avellanes i, amb el mateix potet on hi havia les avellanes, pren la mateixa mesura de sucre i d'aigua i ho afegeix a la paella. Encén el foc i comença a remenar, remenar, remenar...... sense deixar de fer-ho en tot el procés. Arriba un moment en què ja no hi queda aigua, només el sucre que cou fent bombolles. Llavors retira la paella del foc, sense deixar de remenar. El sucre es comença a refredar i adquireix una consistència terrosa. Ella continua remenant fins que el sucre i les ametlles se separen i llavors ho aboca tot damunt d'un drap o d'una làmina de paper de forn, escampant bé les avellanes per a que es refredin més ràpidament. 

Mentrestant, al menjador, se sent ja l'olor de canyella i sucre i uns quants menuts treuen el cap per la porta.

-Padrina, ja has acabat de fer les avellanes?

-Sí, però encara són calentes, hem d'esperar una estoneta.

I quan ja són fredes, la padrina les posa en un pot de vidre i les hi porta al menjador. Desapareixen de pressa davant de la tele, contemplant els dibuixos.